Taro Yamada: Síndrome Neuro-Crani- Vertebral, Malaltia del Filum, Descens de les Amígdales cerebel·loses (DAC) i Discopatia múltiple

Publicat per ICSEB el 22 desembre, 2014

Data de la intervenció: Novembre del 2014

Sóc un home japonès de quaranta anys i vull aprofitar l’ocasió per a donar les gràcies al Dr. Royo per haver estat investigant aquesta malaltia i haver-ne establert la tècnica. També agrair al Dr. Fiallos per haver-me visitat i  operat; i m’agradaria agrair a la Sra. Yuka Takahashi per haver sigut el nexe de connexió entre Japó i Espanya. Finalment donar les gràcies a tot el personal de l’Institut, de tot cor: Moltíssimes gràcies.

Us vull explicar, una mica, el meu historial clínic.

Amb, aproximadament, 15 anys: vaig començar a tenir algunes migranyes molt fortes, contractures a les espatlles, dolor per tot el cos i pèrdua muscular; la qual cosa no em permetia concentrar-me en els estudis i amb prou feines podia assistir a classe.

Als 18 anys: em van ingressar dues setmanes en un hospital universitari prop de casa meva per a realitzar-me algunes proves. Tanmateix, en aquella època encara era impossible detectar la malformació de Chiari i em van diagnosticar atròfia muscular juvenil (Minuts més tard el vaig sentir parlar amb el seu company al passadís comentant que realment no sabia què tenia).

Des d’aleshores, vaig provar acupuntura, vaig anar al quiropràctic, massatges i fins i tot vaig fer estiraments pel meu compte. Com que no podia aguantar més el dolor, vaig anar al psiquiatra i vaig fingir que estava depressiu per a que aquest em receptés relaxants musculars (els efectes secundaris provoquen: pèrdua de memòria, augment de pes, etc..).

Va arribar el moment decisiu. Després de començar a treballar de venedor, un dels meus clients em va recomanar un quiropràctic que tenia molt bona fama i de seguida vaig anar-me a visitar amb ell. Aquesta trobada va ser una sort. Normalment, un especialista quiropràctic aplica els tractaments que li semblen bé, però el meu quiropràctic, després d’haver-me visitat molt detalladament, em va dir que ell no podia tractar-me i que havia d’anar a un bon hospital per tal que em fessin les proves corresponents. Em va preparar una carta de presentació per a un metge de l’hospital on em van fer la ressonància magnètica. Així van descobrir la malformació d’Arnold Chiari. La paraula malformació em va espantar, però a la vegada vaig sentir un alleujament en saber la causa del meu mal estar.

A partir d’aquell moment, vaig fer una recerca per internet i vaig trobar l’Hospital Universitari que més casos havia tractat sobre cirurgies d’Arnold Chiari al Japó. Amb la carta de presentació que em va preparar el meu quiropràctic, vaig anar a consultar-me amb un metge d’aquell hospital. Malgrat que els membres de l’associació de pacients operats per aquest metge em van tractar molt bé, el metge em va atendre molt malament i em va dir unes coses molt desagradables. No em podia creure que aquest home treballes com a metge. Sense mirar-me a la cara ni fer-me cap exploració física, únicament va utilitzar les imatges, em va dir que era inútil operar-me. No em va aconsellar absolutament res i em va fer sortir de la consulta.

Des d’aleshores, vaig començar a fer doctor-shopping, però no vaig arribar a trobar cap metge que em donés solucions. Estava sol, inquiet i trist i vaig pensar que hauria de viure per sempre amb la meva malaltia. Continuava prenent els medicaments per a afrontar la depressió, l’epilèpsia i el dolor.  Al final semblava que realment estava ben deprimit, però és que vaig passar una època que no es pot expressar en paraules. Era un pare avorrit, impacient i fatigat a ulls de la meva dona, les meves filles i per a tota la família.

Fent recerca per internet vaig buscar amb les paraules clau: “Malformació de Chiari + medicaments” i vaig trobar l’Institut Chiari de Barcelona. Vaig llegir alguns dels testimonis i la tècnica quirúrgica amb molt d’entusiasme. Estava segur que aquesta era la meva oportunitat i vaig decidir posar-me en contacte amb la Sra. Takahashi.

Em vaig fer sis ressonàncies magnètiques en un hospital del meu barri i vaig enviar totes les imatges necessàries a l’Institut. En rebre la resposta de que era candidat a operar-me de la Secció del Filum Terminale, vaig demanar immediatament la visita més propera.

Vaig anar cap a Barcelona acompanyat de la meva germana i del meu cunyat. Durant la visita preoperatòria, el Dr. Fiallos va ser qui em va visitar de forma molt meticulosa. Em va realitzar una exploració física minuciosa i completa on em va donar les explicacions necessàries que mai ningú m’havia donat. Els doctors i el personal de l’Institut són molt modestos, però he vist una seguretat ferma en ells i pel seu tracte reconfortant, em vaig operar sense pors ni preocupacions.

Immediatament després de l’operació, vaig recuperar la sensibilitat tèrmica i no tenia fred als peus. Sembla mentida, però els símptomes desagradables i la contractura per tot el cos que havia patit durant molts anys ha desaparegut. He augmentat més de 10kg de la força a les mans.

Després de l’alta, em vaig quedar uns dies més a l’hotel. Malgrat que no tenia plantejar fer turisme, vaig estar fent tombs per Barcelona durant una setmana gaudint de l’art de la Ciutat: Gaudí, Dalí, Miró, etc. Els nervis patits per la tracció que provocava el Filum s’havien alliberat i s’havien estimulat per la qual cosa vaig tenir l’oportunitat de passar un moment significatiu, com si el motiu principal del meu viatge hagués estat el de fer turisme i la intervenció hagués estat un simple extra.

Durant el control postoperatori, he experimentat encara més millores. El doctor em va preguntar: “Per a què ha vingut vostè?” I jo li vaig contestar: “per a curar la meva malaltia” i immediatament em vaig donar compte que no era això, perquè abans de la malaltia ja em van dir que la intervenció en pot parar l’evolució, però la recuperació depenia de cada persona i que no tingués masses esperances. Després de la intervenció, em vaig recuperar tant bé que em vaig oblidar completament que tenia una malaltia.

Ara estic escrivint la meva experiència des del Japó. L’experiència a Barcelona ha estat veritablement el millor succés de la meva vida. La meva família i els meus amics es queden sorpresos en veure’m amb bona cara o sense arrufar el nas i em diuen que sóc més afable.

Tinc moltíssimes ganes d’explicar la meva experiència a l’Institut Chiari de Barcelona a tots aquells que pateixen aquesta malaltia, però si parlés molt d’això, em mirarien com si fos una persona rara. Hi ha masses opinions negatives per part dels metges del Japó que fan treure les ganes als japonesos d’anar a operar-se a Barcelona. Quiropràctics que ofereixen tractaments a pacients sense estudiar els seus casos ni tenir-ne la informació suficient, metges que recomanen intervencions que escurcen l’estatura (tallen ossos..), etc. Per a mi no han fet res, no em van donar cap solució..si ni tan sols em van tractar adequadament ni com a pacient ni com a persona!.

El que vull dir en veu alta és que no s’amaguin les opcions als pacients! Que ningú decideixi sobre la vida d’una altra persona segons els seus propis valors.

He pogut rebre un tractament 100% satisfactori. Potser, no tots els pacients puguin apreciar aquesta intervenció, però aquí està la veritat. Vull que els que dubten siguin valents i provin. Poden contactar amb mi quan vulguin a través de la Sra. Takahashi. Els hi explicaré tot tal i com és. Espero que el meu testimoni doni valentia a la gent que pateix el mateix patiment que he patit jo.

Per fi he recuperat la vida i desbordo felicitat i esperança.

Moltes gràcies!