Marialuisa Tripodi. Síndrome de Tracció Medul·lar, Síndrome d’Arnold Chiari I; Siringomièlia i Escoliosis idiopàtica.

Publicat per ICSEB el 10 abril, 2012

Data d’intervenció: Novembre del 2011

El meu nom és Marialuisa Tripodi i tinc 47 anys. Al 2005 vaig descobrir que estava afectada de Siringomièlia amb Síndrome d’Arnold Chiari I, però els meus problemes van començar molt abans…

Ja després del meu segon embaràs, o sigui l’any 1993, vaig començar a patir trastorns rars: aftes freqüents a la cavitat oral, llargues temporades en les quals el cansament era tant que se’m treien les ganes de fer qualsevol altra cosa, i l’aparició d’una inflamació a nivell del còxxic. Anaven passant els anys i el cansament crònic augmentava. Les estones que passava al sofà es van anar fent cada cop més i més llargues; tant que els amics em prenien el pèl dient-me que era una gandula crònica. Les cefalàlgies, que patia des de l’adolescència, van augmentar acompanyades de dolors aguts a la cervical.

Vaig començar a fer fisioteràpia però, estranyament durant els tractaments, en comptes de millorar anava empitjorant. La meva rehabilitadora, professional i molt atenta, va interrompre els tractaments i em va demanar sotmetre’m a una ressonància magnètica, en el moment que les meves reaccions a la fisioteràpia no li van semblar les adequades. I així va ser com vaig descobrir l’origen dels meus problemes.

Vaig començar visitant a diferents neurocirurgians, però per a cada un d’ells era asimptomàtica i per tant, no m’indicaven procedir amb la cirurgia. Paral·lelament, els meus problemes augmentaven, jo, una persona de caràcter vigorós i sempre molt energètica, vaig arribar a ser una ombra de mi mateixa. Tot se’m feia pesat, vaig començar a tenir parentèsies a les mans i als peus, especialment al cantó esquerre, ensopegava constantment i cada vegada més. A més a més, quan menjava acostumava a ennuegar-me.

L’any 2008 em va contactar el meu metge de família i em demanà de confrontar-me amb el seu company de consulta: el Dr. Crocè qui havia descobert que tenir la mateixa malaltia. En aquella trobada, ens vam adonar que teníem un quadre simptomàtic molt similar.

Després d’un temps, ell es va sotmetre a la intervenció de Secció de Filum Terminale amb el Dr. Royo, es poden llegir els resultats en el seu testimoni. Tot i així, jo no m’acabava de decidir. Els meus trastorns augmentaven; vaig començar a patir còlics intestinals seguits, sense causa aparent. En una visita oftalmològica, van diagnosticar-me una reducció del camp visual i van demanar-me tota una sèrie de proves per tal de valorar l’existència d’un altre tipus de problemes. Tot i així, les proves van resultar negatives tot i que la meva visió anava empitjorant. El meu metge de família, després del resultat positiu de la intervenció realitzada amb el Dr. Crocè, seguia suggerint-me anar a Espanya, però jo no m’atrevia. Al començament de l’estiu passat, sobrevivia amb la sensació constant de viure “arrastrant-me”, patia contractures cròniques a tot el segment dorsal i lumbar. Les “tortures” que em feien per tal d’alleugerir els dolors em proporcionaven benestar únicament uns dies.

Vaig contactar a dos altres neurocirurgians perquè no tenia ganes d’anar a l’estranger ni d’operar-me en un ambient estranger. Aquella vegada el veredicte estava clar: hauria de sotmetre’m amb urgència a la descompressió de les amígdales cerebel·loses donat que el meu quadre clínic havia empitjorat. Segons els meus dos metges no hi havia indicació quirúrgica per a la secció de Filum Terminale, i aleshores era inútil insistir-hi.

Vaig perdre el coneixement, dues vegades, i va ser aleshores quan em vaig decidir. Vaig contactar l’Institut Chiari i el 14 de Novembre de 2011 vaig anar cap a Barcelona.

En primer lloc, és la meva obligació aclarir que els meus temors per trobar-me en un ambient estranger es van dissipar immediatament. Tot l’equip del Dr. Royo van fer-me sentir còmode i segura des del primer moment, fent-me sentir com a casa. De seguida, després de la intervenció, tots els dolors dorsals i cervicals van desaparèixer, per no parlar del cansament crònic que des d’aleshores va desaparèixer per complet. Avui, 5 mesos després de la intervenció, la meva vida ha canviat profundament: he tornat a ser la dona d’abans. Tinc la sensació d’haver sortit d’un túnel fosc i que els últims 8 anys de la meva vida ja no em pertanyen. Només tinc un remordiment: no haver-me operat abans.

Aprofito l’oportunitat per a donar les gràcies al Dr. Royo, primer per la profunda humanitat que el caracteritza, i després per la dedicació a l’estudi d’una malaltia encara poc compresa.

 
Regio Calabria, 10 de abril de 2012