Ida De Angelis. Síndrome de tracció medul·lar. Síndrome d’Arnold Chiari I. Siringomièlia i Escoliosi Idiopàtiques. Discopatia múltiple.

Publicat per ICSEB el 11 febrer, 2019

Data d’intervenció: 12/5/2011
Filmació: 29/10/2018



La Sra. De Angelis té 61 anys i ens explica la seva història:

El 31 de desembre del 2010 estava molt bé i va celebrar la Nit de Nadal; “aquell dia vaig tenir un lleuger mal d’esquena, res que fes pressuposar el que va passar després”.

A les nou de la nit de l’1 de gener del 2011 li va semblar tenir una mica de grip, va demanar al seu marit que anés a la farmàcia per comprar Paracetamol. Mentrestant, va anar al lavabo i va tossir lleugerament: va ser aleshores quan la seva vida va canviar totalment.

El seu marit la va trobar a terra semi inconscient i amb relaxació d’esfínters. La van portar a urgències i, durant l’hospitalització, va saber que probablement tenia Arnold Chiari.

En els mesos posteriors, quan va tornar a casa, aquest tipus de crisi es va repetir; el dolor era molt intens, massa, i la pacient no amaga que va arribar a no suportar-ho i a desitjar renunciar a viure d’aquesta manera: marejos, vòmits violents, sorolls a l’oïda, dolors horrorosos, sensació d’oli bullent a la cara, fotofòbia, dificultat per anar al lavabo, incapacitat de concentrar-se, per llegir, per veure la televisió. Va arribar a tenir més de 60 crisi al dia, es passava les jornades resant per sobreviure a la crisi següent i preguntant-se com havia superat l’anterior.

Buscant possibles solucions, va trobar per Internet al Dr. Royo. A Torí li van proposar la craniotomia, es va informar sobre les complicacions, va parlar amb diferents metges i, finalment, va tenir l’oportunitat de venir a Barcelona.

Va arribar aquí ja en un estat de deteriorament; ja no podia beure a causa d’una desviació de l’úvula, s’ennuegava, li sortia el vòmit pel nas, “era realment un infern”.

El 12 de maig de 2011 el Professor la va operar. Recorda que a les quatre de la tarda del dia de la intervenció podia beure, l’endemà podia caminar, i el tercer dia va tornar a Torí.

Des de fa un any i mig, i ara ja n’han passat quatre, ha millorat molt: refereix que ja pot fer coses que mai no hagués pensat tornar a fer, per les que ja no necessita l’ajuda dels altres.

La pacient espera que tots els malalts aconsegueixin la meta que representa per a ella la recuperació de la seva autonomia, i està convençuda de què millorarà encara més.