Francesco Mauro. Siringomièlia cervicodorsal

Publicat per ICSEB el 12 juliol, 2007

Data d´intervenció: juliol 2007

Vaig néixer a Sordona el 3/10/1973, tinc 33 anys, estic cansat i sóc pare d´una noia de 13 anys.

Fins el 1997 vaig treballar al camp de la construcció, portant una vida normal, des del punt de vista físic. Afortunadament l´any 97 vaig començar a tenir problemes de la salut que es van manifestar amb diferents símptomes. Inicialment vertigen i forts mals de cap i dolors a la columna, fins a no poder treballar durant llargues temporades.

Per això em vaig fer diferents anàlisis mèdiques, un examen vestibular davant la sospita de labirintitis, que en canvi va resultar una defunció de tipus cerebral, però sense obtenir una cura per millorar les condicions de salut. Condicions que amb el temps s´han anat empitjorant causant-me greus impediments a la feina. Al mateix moment utilitzava analgèsics.

En els últims mesos del mateix any vaig començar a acusar disturbis a l´extremitat superior dreta, degut al dolor i la paràlisi parcial del braç, que arribava a ser de color blau.

Va ser per això que vaig fer moltes visites i infiltracions de cortisona davant la sospita de periartritis.

Aquest problema va empitjorar fins l´agost del 1998, quan el meu metge em va demanar que em fes una RMN cervical, davant la sospita d´una hèrnia discal. Durant l´espera de la realització del RMN, els primers de setembre del mateix any, vaig començar a acusar dolors amb dificultat motora a l´extremitat inferior esquerra. Fins que al cap de 15 dies, m´havia de recolzar a alguna cosa per poder caminar. Quasi en el mateix període van aparèixer les primeres tremolors que amb el temps es van anar intensificant obligant-me a deambular amb l´auxili de muletes. Durant aquesta temporada em vaig fer la prova de la Ressonància Magnètica, a l´Hospital Carlo Besta de Milà, on em van diagnosticar una probable Siringomièlia de tipus post-traumàtic, donat que al 1995 vaig ser víctima d´un accident de cotxe (frontal amb un autocar) on vaig tenir un trauma frontal-parietal.

Inicialment, van evidenciar la cavitat cística només al tracte cervical C6-C7, però després d´un any, es va estendre de C3-C7 fins a D1-D2 i D5-D8. Des d´aleshores, com que la simptomatologia seguia augmentant, van seguir molts ingressos a estructures hospitalàries d´Itàlia i de l´estranger.

Al 2000, amb el Dr. Barth A. Green (departament de neurologia del Jackson Memorial Hospital, Miami, Florida), i al 2005 em van visitar a l´Hospital Archet 1 de Niza (França), especialitzat en malalties neurològiques. Però sense obtenir cap resultat positiu, sinó tot al contrari; semblava que per alguns metges el diagnòstic no fos correcte, i que per altres, la simptomatologia no es pogués atribuir al diagnòstic. A més a més altres creien de boig insinuant que era jo el que complicava les coses. Això em va crear molt problemes emotius pensant haver-me tornat boig. Per sort, vaig superar la crisi I vaig començar a resignar-me a l´idea de conviure amb una malaltia progressiva i invalidant, contra la que segurament hauria lluitat contra les meves forces.

Així que des del 1999 vaig haver de quedar-me assegut en una cadira de rodes ja que van sorgir clonias i per una tetraparèsis espàstica a les extremitats inferiors, tot això va venir diagnosticat en les altes abans descrites. Afegeixo que tenia dolors, més o menys forts, que irradiaven a tot el cos, a sobre en les fases agudes, que variaven segons la temporada, tenia problemes de circulació a totes les extremitats que em van causar una trombosis a l´extremitat inferior esquerra. Durant aquests anys vaig tenir una simptomatologia que mai van connectar a la patologia, ni tan sols a una causa.

Per exemple, durant l´alta a l´hospital de Lecco al departament de neurocirurgia, mentre dormia vaig acusar un dolor terrible al tòrax que em va impedir que pogués demanar ajut o moure´m. Per fi, una infermera es va adonar que em trobava malament i va trucar a un metge, que quasi sense mirar-me em va fer subministrar unes gotes de tranquil·litzant, dient que estava agitat. Em vaig seguir trobant malament tota la nit, però, per evitar que em consideressin un ploramiques no vaig dir res més, fins al dia següent, no vaig poder anar al lavabo.

Estava cansat i amb molta ànsia. Un metge em va demanar un ECG del que va resultar un infart parietal d´època definida. Avui no resulta que tingui problemes cardiològics. Una cardiòloga va avançar l´hipòtesi d´una anomalia causada per la patologia.

El mateix es va repetir moltes vegades però per sort sense conseqüències importants, sense que cap metge que em veiés aconseguís entendre de que es tractava. A més a més, en els primers mesos de la malaltia, vaig tenir una hemorràgia a l´ull esquerre, i després una fluor angiografia retínica, el diagnòstic va ser de distròfia retínica.

A sobre, als moments més crítics, en els que m´havia de quedar al llit degut a l´augment de dolors i pèrdua de força, per les forts contraccions del tòrax, també vaig tenir problemes de respiració. El Dr. Bauknet em va seguir pels forts dolors amb anestèsia i teràpia del dolor a l´Hospital Sant Giovanni di Dio de Crotone.

No sé si serà útil referir-me a tot això, però vull dir que abans del 1998 vaig tenir molts accidents de treball i de cotxe, més o menys importants, tots amb traumatismes al cap.

Voldria subratllar que a l´edat de 14 anys, vaig caure d´un cavall a sobre d´una roca, fent-me mal al sacre, des d´aleshores vaig acusar forts dolors i rampes, tant de peu com assegut, que em bloquejaven uns minuts.

La meva patologia semblava alguna cosa que no es pogués resoldre, fins el dia en que la doctora Piccirillo, anestesista de l´Hospital San Giovanni di Dio, i el Dr. Bauknetem van trucar per dir-me havien trobat a internet una web on s´obria la perspectiva de la possibilitat d´una intervenció que hauria parat el desenvolupament de la malaltia.

Doncs amb el meu consentiment es van activar per prendre els contactes pertinents. I, per fi, va arribar el dia, precisament el 11.07.2007, que ens vam conèixer amb el Dr. Royo, i després d´una visita seva, per mi, la que tenia més sentit de totes les que havia fet, el 12.07.2007 va arribar el moment tant esperat, la intervenció. Aquell matí, estirat a la camilla, tenia tants dolors que la meva única preocupació era la de saber si hauria pogut quedar-me quiet després de l´operació, i com hauria pogut suportar.

Amb la sorpresa, després de la intervenció no sentia res, en un primer moment vaig pensar que era per l´anestèsia però en unes hores em vaig adonar de que aquells dolors que m´havien fet la vida impossible ja només eren mals records.

Amb la meva alegria i la de la meva dona vam notar de seguida que les clonies a les extremitats inferiors, especialment des de la dreta, havien disminuït. Des de les primeres hores vaig notar una sensació d´allibració per tota la columna vertebral, com si tot hagués desaparegut màgicament. Tant que el matí següent vaig intentar posar-me de peu i amb molta estupefacció vaig poder no sols fer això, sinó caminar, tot hi que amb alguna dificultat.

Actualment segueixo millorant tant que puc caminar sense l´auxili de cap recolzament amb contínua millora de les clonies de l´extremitat inferior esquerra. Per tot el que m´ha passat des del 12 de juliol fins ara, vull donar les gràcies al Dr. Royo i als seus col·laboradors, per haver-me donat la possibilitat de assaborir la vida com un temps. Per haver-me donat la possibilitat de renàixer i considerar el passat com a tal, el present molt millor, i el futur una oportunitat per projectar la meva vida de millor manera a benefici de qui ha patit amb mi durant aquests anys, la meva dona i la meva filla.

Email: [email protected]