Irene. Síndrome de tracció Medul·lar. Arnold Chiari I; Siringomièlia i Escoliosi idiopàtiques.

Publicat per ICSEB el 18 octubre, 2011

Data d´intervenció: juliol 2010

La meva història.

El 2009 em van diagnosticar un Arnold Chiari I i una cavitat siringomiélics, després de tenir uns problemes, com la disinergia detrusiorial, la pressuposada bufeta neurològica, i uns anys de malsons, entre dolors increïbles, mals de cap, que em feien quedar al llit per diversos dies, sense poder moure el cap ni un mil·límetre, desmais etc. La intervenció era urgent, sinó també la resta del cos es posaria en perill, a més de les parts que ja havien perdut funcionalitat. El veredicte era la Descompressió cerebral, que em van dir “no és res”. Després de consultar diversos neuròlegs i neurocirurgians, els de més renom en el camp a nivell regional, i no només, les opinions van arribar a ser discordants, ningú em feia un diagnòstic unívoc. “No té res, tot es deu a altres causes” Però quines? Varem escoltar totes les opinions dels millors, em vaig sotmetre a totes les proves necessàries. Els resultats dels potencials evocats van ser un senyal, un senyal ignorada. Ningú es va comprometre a donar-me una causa per al malestar progressiu i degeneratiu en què em trobava.

Després de diversos intents i peripècies, la meva història clínica va acabar amb el Dr Royo, el qual no ens va prometre miracles. No se sabia si els problemes de la bufeta s´haurien resolt, però segurament la malaltia es quedaria detinguda. L´honestedat d´aquest diagnòstic i l´estudi que va fer la meva mare, la gran protagonista de la meva malaltia, sobre la intervenció, els seus resultats i sobre les possibilitats d´aturar l´evolució de l´Arnold Chiari i de la Siringomielia, em van portar al quiròfan. Crec no haver mai recordat amb tanta tranquil·litat cap tipus d´intervenció, i tampoc cap prova diagnòstica! El doctor, en sortir de quiròfan, va abraçar als meus pares. Admeto que el post-operatori dels primers cinc dies va ser dolorós, i durant el primer mes no podia aixecar un pes superior a 500 grams. Els metges italians, belgues, polonesos que van veure la meva ferida en els mesos següents, es quedaven estupefactes per la perfecció amb la que es va fer aquest tipus d´intervenció.

Avui, al cap d´un any i tres mesos de la intervenció, el camí encara és llarg, però els resultats es veuen clarament. Els mals de cap han desaparegut gairebé del tot. Hi ha una certa recuperació de la sensibilitat. Després d´un primer període de desmais, aquests ja no es repeteixen. En la visita de control ha resultat un major alliberament.

No vull amagar que en la fase de recuperació, que pot durar per molt temps, és essencial dirigir-se a altres especialistes, perquè el Arnold Chiari i la Siringomièlia són patologies neurològiques, i afecten els nervis. Un nervi, si és mort, s´ha de rehabilitar.

El Dr Royo és un dels poquíssims metges especialitzats i humans que he trobat al meu camí. El meu cos necessitarà molt temps per recuperar-se dels diversos diagnòstics equivocats i sobretot de les cures equivocades, però crec haver trobat la direcció correcta.

Per qualsevol comunicació: [email protected]