Herminia Carrizosa Guerra. Malformació d’Arnold-Chiari I, Siringomièlia i Escoliosi

Publicat per ICSEB el 14 desembre, 2006

Data d´intervenció: desembre 2006

Hola, em dic Herminia, visc a Màlaga i tinc 57 anys. El que espero al confessar-vos la meva història, és poder-vos ajudar a entendre que hi ha esperança pels malalts, que com jo, creiem que el nostre futur estava destinat a passar-lo en una cadira de rodes.

Porto patint els símptomes d´Arnold Chiari i Siringomièlia des de l´any 1987, a pesar de que no va ser fins l´any 97 que em van descobrir el perquè de la meva malaltia. Durant aquests deu anys vaig anar de traumatòleg en traumatòleg i de neuròleg en neuròleg, fins que curiosament va ser una fisioterapeuta la que va encertar amb la malaltia. A partir d´aquest moment, en tan sols uns mesos vaig ser intervinguda de craniectomia, una operació altament perillosa de la que vaig trigar més de 6 mesos en recuperar-me. A pesar del risc d´aquesta intervenció en vaig sortir estupendament, però aquest patiment no va servir de gaire, ni el dolor ni els símptomes minvaren en absolut.

Al contrari, poc a poc van anar incrementant. Per exemple, em van diagnosticar apnea de la son i una úlcera d´esòfag que em va obligar durant més d´un any a alimentar-me de líquids i papil·les, i fins hi tot passar-me dies sense menjar degut a que no suportava el dolor al deglutir. Però la cosa va empitjorar al sumar a totes les meves malalties, l´escoliosi. En aquest moment em vaig sentir totalment indignada i defraudada, a més a més d´abandonada, semblava com si ningú tingués cap interès en ajudar-me.

Diuen que no hi ha mal que per bé no vingui, al novembre de 2006 vaig tenir una pèrdua de coneixement de la que encara estic esperant que em donin una resposta. Vaig caure desplomada al terra i em vaig danyar els turmells. A partir d´aquest moment el meus ànims per continuar lluitant contra aquesta malaltia es van esfondre i creia que només em quedava resignar-me.

Miraculosament la desesperació de les meves filles les va dur a investigar pel seu compte a través d´Internet, i va ser així com van topar amb el Doctor Don Miguel B. Royo. Vam enviar un e-mail esperançats i la resposta va ser immediata. En tan sols quinze dies vaig ser atesa a Barcelona i vaig dipositar totes les meves esperances en mans d´aquest geni de la medicina. Aquell mateix dia, el 13 de desembre de 2006, em van fer les proves, el dia 14 em va operar i el 15 de desembre, després de gairebé un any sense poder menjar, vaig esmorzar magdalenes abans de marxar de l´hospital. Pot resultar una anècdota ximple, però per mi suposava el primer dia d´una nova vida. Des de llavors han sigut molts els símptomes que han millorat. No ens enganyem, no podem viatjar al passat i els danys ocasionats no tenen volta enrere, però el meu futur ara és un altre gràcies a l´operació del Filum Terminale.

Des d´aleshores, el dolor ha disminuït considerablement, tenint en compte que no prenc ni tan sols una de les meves antigues pastilles. A més, he recuperat part del tacte a la mà dreta i els formigueigs han cessat. Ja no tinc mareigs, no em fan mal les cames i en general em sento millor, més alegre i més activa que quan tenia vint anys, o al menys així em sento. Per suposat, he oblidat comentar que des d´aquell dia menjo perfectament.

Gràcies per lluitar contra aquesta malaltia amb el seu talent, abnegació i caràcter proper i sensible que demostra cap al malalt.

E-mail: [email protected]